Qui vulgui estar al dia de les publicacions del filòsof
eslovè Slavoj Zizek ho té difícil: només en el que portem d'any, li han
publicat tres llibres. Un d'ells , a l'editorial britànica Profile Books, amb
el clar i contundent títol Violence. De les múltiples cares d'aquest
prolífic filòsof – divulgador de Lacan, intèrpret de l'idealisme alemany,
comentarista de pel·lícules – aquí en predomina, sense que les altres no hi
deixin d'estar presents, la d'opinador a
partir de fets de l'actualitat (huracà Katrina, caricatures de Mahoma, Dia
Mundial de la Masturbació...).
Darrera del que anomena “violència subjectiva” - els actes
amb agressivitat duts a terme per
individus concrets, els quals tothom fàcilment detecta com a actes violents i/o
criminals-, hem de fixar-nos, argumenta Zizek, en el rerafons implícit de “violència objectiva”. Aquesta violència
es troba, per exemple, en el llenguatge: les paraules vehiculen
ideologies, i a més a més, en el mer fet
de parlar, de trossejar amb paraules la
realitat, hi ha violència. Ara bé, se centra especialment en una altra forma de
violència objectiva: la violència sistèmica, és a dir, la violència que ajuda a fundar i mantenir un
sistema. Per exemple, des del punt subjectiu no podem considerar violent un
individu que fa donacions a ongs i fundacions, que subvenciona a través de la
seva empresa campanyes humanitàries, i que fins i tot publica articles i
assajos amb propostes per crear un món millor.
Però, des del punt de vista objectiu,
amb la seva activitat (professional) sustenta el sistema d'explotació
capitalista, les estructures del qual
són a la base de les “crisis humanitàries”. Així, un Gates o un Soros són
'liberals comunistes': amb una mà intenten pal·liar els mals d'un sistema, el
qual mantenen amb l'altra...
Menys encertat apareix en abordar la “post-política” i
la “biopolítica”, car la redueix a la fórmula “política de la
por” (por a l'immigrant, por a la depravació sexual, por a l'excés d'estat...). A partir del cristià “estima el teu
proïsme”, insisteix en una de les seves
idees obsessives: el veí, el proïsme és, de fet, inhumà, monstruós, poc
estimable... D'aquí el zizekià “Tingues por del teu proïsme com de tu mateix”.
L'equivalència de fons de
postures aparentment contràries
és un dels trucs de màgia recurrents en els escrits de Zizek. Per exemple,
detecta en el fonamentalista (el qual actua mogut per una Creença Absoluta) i
en l'occidental escèptic (incapaç de prendre's seriosament cap Causa, i per
això lliurat a un hedonisme tou) una arrel comuna: de fet, l'acció brutal del terrorista fonamentalista delata
que, en el fons, com el nihilista
occidental, no està segur de la seva creença.
Zizek és un pensador molt perspicaç, agut i enginyós; no
acostuma, però, a fer propostes
concretes. Trobem una excepció en el llibre que ens ocupa, i per a un conflicte
tan enrevessat com el palestino-israelí. Fidel a la recerca d'un acte autèntic
que modifiqui radicalment el marc, es demana, per exemple, si no haurien de lluitar els palestins, no
contra l'estat d'Israel, sinó més aviat contra els estats àrabs
totalitaris.
En un altre capítol, contrasta la insistència actual en la
tolerància amb l'oblit en què cauen les denúncies d'explotacions i injustícies.
Com que la política es converteix en qüestió de tolerància entre cultures,
s'abandonen els projectes emancipadors. El lector aquí es pregunta si
veritablement “projecte emancipador” i “tolerància” són incompatibles, com
sembla entendre implícitament l'anàlisi de Zizek.
Oriol Farrés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada